dissabte, 25 de novembre del 2017

MEDITACIONS D'INICIATIVA (2). PROGENITURA

LES ELECCIONS DE 1982


Aquell Partit, el PSOE, amb "100 anys de historia" i "cuarenta de vacaciones", va guanyar de forma clara les Eleccions Generals. Aquells sufragis sacralitzarien el bipartidisme que la Llei Electoral engendrada pels experts de la UCD per donar "estabilitat" i que afavoririen que el partit que obtingués el 37% dels sufragis pogués tenir una majoria de diputats. 
L'ajut en milers de milions de pessetes dels partits socialdemòcrates alemanys i del nord d'Europa van ser essencials; també  la imatge jove i no fer olor a "guerra civil"; el món bipolar, etc. van ser factors que hi van ajudar..... I és clar, el cop d'Estat del febrer del 1981, que va suposar una frenada en sec a l'Espanya plurinacional que es consagrava en la Constitució de forma hiperbòlica. Va suposar el finiquit d'una dreta més "dialogant", i la irrupció d'una dreta més desinhibida i venjativa rabiüda per les "cessions" fetes en la redacció de la Constitució i que van revoltar el sector ultra de l'exèrcit. Naixia el gèrmen del Partit Popular, amb l'extrema dreta en el seu interior.

El Partit Comunista d'Espanya i el PSUC van col·lapsar. El segon abans de les eleccions de l'octubre del 1982, doncs el Vè Congrès , el gener de 1981, va ser l'escenari de l'esquinçament i l'autofàgia d'allò més cruent. Aquella derrota prefigura la derrota de l'aplicació de l'article 155 de 27 d'octubre de 2017. En l'enfrontament que allí es va produir hi ha elements que mutatis mutandis s'han repetit ara: el conflicte identitari sempitern dins del propi PSUC,  i classe obrera versus classes mitjanes. El català i el castellà com a llengua vehicular en les assemblees... Qui ho va expressar d'una forma simplista impròpia de la seva immensa talla intel·lectual, bo i l'aparatatge crític i acadèmic,  va ser Manuel Sacristán Luzón.(https://elpais.com/diario/1981/01/22/espana/348966003_850215.html)

Aquelles eleccions van donar majoria absoluta al felipisme. De les polítiques socialdemòcrates possibles al social-liberalisme, i del social-liberalisme al neoliberalisme disfressat (Boyer-Solchaga)

Abans, els comunistes espanyols i catalans, havien volgut impregnar-se d'una pàtina de modernitat amb l'"eurocomunisme", forma maldestra de dir-se socialdemòcrates vertaders, però sense fer-lo veure- No van reeixir. L'espai estava plenament ocupat llevat d'un petit raconet. Els socialistes van intentar ocupar-ho tot, i, amb l'ajut de la UGT, van intentar també minimitzar l'altre instrument en mans de la xarxa "comunista", CC.OO. No ho van aconseguir. Malgrat intentessin cooptar dirigents de CC.OO als seus rengles, com Ariza i d'altres. CC.OO. es va convertir, de facto, en l'única organització de l'oposició al felipisme i a la seva deriva "liberal".

Malgrat la derrota inapelable a les urnes, la majoria de quadres comunistes eren joves i no es van rendir, tot i les adverses condicions. Val a dir que el trasvassament de quadres cap al PSOE va ser, en alguns àmbits i territoris, escandalós. Exemples en tenim: els 3 Jordis de l'Ajuntament de Barcelona (entre els quals destaca Solé Tura, en Borja, el mentor de la Colau...) Començava la travessa del desert, que encara no ha acabat tot i que semblaria que al 2016, amb Unidos Podemos, hi hauria una certa reparació històrica.

El 1984, el Partido Comunista de Andalucia va posar en marxa l'anomenada "Convocatoria por Andalucía", esbossada en un document anomenat "de las amapolas" que, després d'un llarg i participatiu debat, van impregnar d'un cert "nacionalisme" la lluita de classes tradicional dels partits comunistes. Encapçalat per Julio Anguita, aquella aliança de les esquerres pretenia tenir una projecció transversal, mitjançant una política de confluències i de mobilització ciutadana, per superar el bloqueig que el felipisme representava a Andalusia per a l'esquerra minoritària. El seu ideari no era tant el Manifest Comunista o el marxisme, sinó la pròpia constitució: un estat social i de dret. La constitució i el compliment dels seus articles més socials era la font d'inspiració.


EL NAIXEMENT D'INICIATIVA

Com va dir Antoni Segarra, ex-cap de llista del PSUC per Mataró i comissari de l'exposició "Gent del PSUC" del "Museu d'Història de Catalunya" realitzada del 18 de desembre de 1998 al 21 de març de 1999, el PSUC va deixar de ser el PSUC, riu-mare, per convertir-se en tres afluents: El primer i més nombrós, els que van marxar a casa decebuts, per la derrota i per les baralles internes; el PSUC més prosoviètic del Vè Congrés, i el PSUC que va retenir les sigles i amb més quadres formats. Va ser d'aquest PSUC d'on sorgeix la idea de la convergència amb altres forces, per ocupar el flanc esquerrà que el PSOE estava abandonant a marxes forçades. Sempre amb el dilema omnipresent: com corregir la dretanització del PSOE sense convertirse en la seva crossa (muleta): ser partit de lluita i de govern esdevenia una tasca no massa lluïda ni ben entesa per la militància de base, doncs l'"acomodament"  a ser muleta sempre era una temptació permanent. Però la relació de forces era la que era i el PSOE era immune als abusos que sortien a la llum, com ara passa amb el nacionalisme identitari. La retòrica demagògica de Podemos i de la CUP (aquesta nova política de rebels estètics i de desmemòria històrica) ha destacat aquest aspecte per damunt dels altres

El 23 de febrer de 1987, sota el nom d'Iniciativa per Catalunya (IC), es crea una federació de partits polítics formada inicialment pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), l'Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra (ENE) i el Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). La nova federació també incorpora independents i persones provinents dels moviments socials.

En aquelles assemblees fundacionals, en les que vaig tenir el privilegi de ser present, es posava de relleu que calia superar el cisma històric entre socialistes i comunistes, de la Segona i la Tercera Internacional; calia construir un eix transversal.

Quan en dates ben properes, l'ideòleg de Podemos, Iñigo Errejón, que se suposa que és l'ala "moderada" d'aquesta formació, parla de "significados flotantes" i altres termes, propis del Segundo Curso de  Laclau, no deixo de repetir-me "no hay nada bajo el sol". En aquella Assemblea Nacional vaig presenciar a Eulàlia Vintró i a l'idèoleg Victor Rios, mà dreta de Julio Anguita, proclamant els principis de la Revolució francesa"llibertat, igualtat,fraternitat", com els lemes del frontispici de la nostra nova formació. Es tractava de superar la divisió de les esquerres tradicionals i caduques i crear un marc nou de confluència. En el ben entès que el significat de "fraternitat" no és estètic i grandiloqüent, sinó basant-se en el sentit que li va donar Robespierre, que es va inspirar en les cultures prèvies a la conquesta americana: aquelles tribus "salvatges" dedicaven un terç del seu treball i el cedien a l'Estat, l'altre terç era per a la seva família, i el terç restant per a la gent que no podia treballar. Es tractava d'una fraternitat que és el pilar de l'anomenada Seguretat Social, el welfare modern.

Rafael Ribó no es va cansar mai de repetir que la seva inspiració va ser la de CONVOCATÒRIA POR ANDALUCIA, liderada per l'alcalde de Córdoba, Julio Anguita, líder carismàtic que avantposava la puresa i l'ètica, i el compliment de la constitució. També accentuava el caràcter identitari per arrabassar vots al Partit Socialista Andalús (PSA), no precisament d'esquerres i aliat a Convergència i Unió a Catalunya.

Iniciativa per Catalunya neix, doncs,  com com una barca  de nàufrags de desontents ("Una altra Catalunya", deien els cartells electorals) i de la necessitat d'influir en les polítiques del que ja aleshores ja començava a albirar-se, la sociovergència: Convergència-Unió, amb el suport permanent d'ERC a la Generalitat pujolista, d'una banda,  i els socialistes ocupant majoritàriament les principals alcaldies de l'àrea metropolitana i de capitals de província. Una mena de pacte de cavallers.... l'oasi català, que després es revelaria com una auténtica "charca" de corrupció institucionalitzada i clientelar, a banda i banda.... És Iniciativa, amb el seu president al capdavant, qui denuncia la corrupció dels socialistes.... Cal recordar-lo perquè no va ser fàcil, i la intimidació, molta.

Igual que sempre havia fet el PSUC amb el Partit Comunista d'Espanya (PCE), IC mantenia l'obediència catalana i la seva sobirania respecte d'Esquerra Unida (IU en les seves sigles en castellà, una formació bastida a l'Estat Espanyol pel PCE i altres partits en un procés similar al que havia iniciat IC) i es limita a establir acords electorals i parlamentaris amb IU. En aquesta època el màxim dirigent de la formació és Rafael Ribó, secretari general del PSUC.

Ben aviat però dins la federació es produeixen tensions i el 1989 el PCC abandona IC. 

Val a dir que els hereus del PCC, actualment EUiA s'han caracteritzat gairebé cíclicament pel síndrome de l'"enveja esquerranista" parodiant Freud: sempre han volgut ser els més radicals. Ja sigui per ressentiment de la ruptura anterior o per l'aparició de discursos més grandiloqüents (CUP, Anticapitalistes, etc...) Sempre s'han aprofitat en les llistes electorals i en recursos, per tal que ICV cedís. Es tractava de no fragmentar el vot a l'esquerra del PSOE. La cúpula del PCC sempre tenia a punt el punt d'oportunisme. En això, els seus hereus, EUiA no han canviat gaire.

Per contra, el PSUC parcialment, i l'ENE de manera més completa, cedeixen a IC parts de les seves atribucions en favor de la federació, que de facto, actuarà ja com un únic partit polític, encara que això no es reflecteixi documentalment fins a l'assemblea de 1997.  Paral·lelament a aquests moviments, i com un dels seus múltiples desencadenants, es realitza un procés d'unificació comunista que porta a la reintegració al PSUC de l'organització Bandera Roja i dels restes del Partit del Treball de Catalunya, si bé el PCC rebutjarà la reunificació, malgrat el reingrés d'un cert nombre de militants i quadres.

Per tant, va ser una tasca pacient, lenta, d'anar recollint petites illes, en un arxipèlag, per passar després, a una força política "acolorida" amb l'arribada dels Verds. Els Verds sempre van ser un col·lectiu fragmentat: Els Vilanova, els Puig, etc. , no volien assenyalar-se ideològicament: "Ni de dretes ni d'esquerres" -deien-. Gràcies a l'acord amb els Verds Alemanys, IC va poder sumar la "V", i la seva homologació internacional. Amb el disgust corresponent de l'ERC, sempre oportunsita, que ja llavors jugava a ser "atrapalotodo" a partir de l'època d'Aznar, fàbrica d'independentistes.

És en aquest moment que dins d'IC es comencen a manifestar les primeres tensions en un col·lectiu, el dels ex-PSUQUEROS, sempre molt disciplinat. Troben a faltar el fil Roig. Simón Rosado es converteix en el promotor de Sindicalistes amb Iniciativa.

En definitiva, entre tants recosits, tants postoperatoris ideològics, amb voluntat de sumar x multiplicar, podem dir que ICV arriba al 2014 amb una cohesió ideològica poc preparada per al cicló nacionalista a causa de les polítiques recentralitzadores del PP. Pràcticament una quarta part es declara més ecologista que socialista i un terç es declara independentista...... El Federalisme, que representava un 70% passa a la defensiva. Si a això se li afegeix la crisi i l'atac sense precedents al sindicalisme confederal de CC.OO.,  per part del PP, trobem que la solidesa del corrent principal d'ICV es dilueix. Un sindicalisme que també nota la bretxa entre una afiliació de gent fixa i, per tant, amb més protecció i de més status... I amb una bretxa generacional brutal.....

Aquell partit, el del 10%, situat a l'esquerra per voluntat pròpia (expressió de Rafael Ribó quan era president d'IC), en l'epoca de les retallades més fortes aplicades a Catalunya pel broker Artur Mas, s'enfrontarà a un altra desafiament....

Arriba el fenomen PODEMOS: la decepció dels joves de classes mitjanes que han vist truncades les seves expectatives de l'ascensor social..... (expressat de forma poètica pel film francès)



La nova política i els seus tics verbals i ideològics, simplistes, respecte als partits del "Règim del 78", envaeix l'espai comunicacional "esfèric" (Sloterdijk). El nacionalisme dels fills de Convergència i d'Esquerra Republicana, de la capital i de comarques, comencen a enfilar la revolució low cost. ...  La inefable Anna Gabriel (CUP) titlla de fatxa a Joan Coscubiela; els independentistes més conservadors comencen a titllar de nazis als presos franquistes en l'exposició del Born.... Els revoltosos "mimats" pels mitjans (CUP) comencen a pregonar una "independència sense fronteres" en el Parlament......

I els rojos federalistes d'IC comencen a sentir-se com els alcohólics anònims, per no molestar a la lideresa Colau.

I les preguntes clau no es responen: o només de forma hiperbòlica i pastossa. Primer a l'estil Francesc Homs (ex-convergent), i més tard pel propi Xavier Domènech que, malgrat la seva bonhomia no s'allunya gaire de l'inefable ex portaveu del govern d'Artur Mas. Cal enviar als ex d'ICV a la leproseria....

Què significa el dret a decidir?
Què significa el dret d'autodeterminació?

I molts recordem les paraules de Manuel Vázquez Montalbán: "Les paraules tenen amo".... Perquè en això consisteix el debat ideològic per l'hegemonia.

On queda l'herència del PSUC-ICV , que ha suposat, i que ha ofert aixopluc als nous moviments socials, en els temps més difícils del "pensament únic" ?




Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada